El tema de la religió està estretament relacionat amb el de l'anterior secció, pel que fa a la manera que tenim d'explicar-nos els fenòmens que ens envolten, així com el nostre paper en relació a ells.
Tradicionalment, des de postures anarquistes clàssiques o tradicionals (obreristes, materialistes, etc.), la religió ha estat un dels principals enemics. No obstant, des del prisma anarcoprimitivista, es considera que aquesta criminalització implica un revers de la moneda, i és el desenvolupament paral·lel d'un altre sistema de creences: en aquest cas la ciència.
La creença com a mètode inevitable
La percepció i la interpretació
Respecte a açò direm que, en primer lloc, com que no tenim manera possible de saber com són les coses de manera exacta, perquè els nostres propis cossos actuen de filtres, no tenim cap referència de quina és l'aparença real, així que no sabem si ens estem apropant a aquesta presumpta realitat objectiva o no.
Per un altre costat, els elements que conformen la nostra realitat (tal com els percebem i tal com els interpretem), són el resultat d'infinitat d'interaccions psíquiques que responen als processos que emprem per tal de donar significat a les coses. Per tant, l'explicació de la realitat, no seria més que la inevitable explicació d'una realitat personal.
Cert és que els humans tenim una percepció similar (o pràcticament igual), donat que som de la mateixa espècie. Els nostres òrgans visuals, o els de l'oïda, o l'olfacte, etc., són iguals, per tant, percebem l'entorn d'una manera generalment idèntica, només subjecta a xicotets canvis que són producte de diferències pròpies naturals entre individus.
I quin camp d'actuació és el de la religió sinó el de la interpretació? És el significat que li atorguem a allò que percebem, el que estructura les nostres experiències. De fet, és la interpretació la que s'encarrega d'establir els lligams entre el "jo" i la resta d'elements de l'existència. Per tant, és de crucial importància, ja que ens diu quin paper representem en cada escena del teatre de la vida.
També hem de reconèixer que aquests conceptes s'allunyen extraordinàriament del que solem entendre per religió hui en dia. I que, entenent açò, podríem deixar de parlar de religió, per a passar a integrar aquest concepte, junt al de "ciència", en un sol: cultura. La cultura, des de la perspectiva anarcoprimitivista, ja comprèn aquests dos conceptes, i fins i tot els entrellaça.
L'etnocidi cultural
Des de l'òptica anarcoprimitivista s'incideix notablement en el rebuig a qualsevol imposició interpretativa (religiosa o científica), o com hem explicat: cultural. Açò s'entén com l'oposició a la idea d'una cultura correcta o avançada. De fet, és la cultura global occidental moderna la que s'autoproclama a l'avantguarda de la humanitat. Aquest pensament està molt arrelat a les ments modernes, i sol desembocar en un tracte condescendent cap a altres individus d'altres pobles i cultures.
En un temps va ser la religió cristiana la que s'imposava a l'esperit de les persones, i ara és el pensament materialista i racionalista modern. El crim és el mateix, però amb altres protagonistes.
Ni què dir que en tant que antiautoritari, el discurs anarcoprimitivista s'oposa a qualsevol tipus d'imposició, i en el cas que ens aborda, també a la religiosa. Tot i que tindre una interpretació de les coses és inevitable, és ben diferent acabar tenint-la per vies pròpies i naturals (com és, per exemple, la pròpia vida formant part d'una agrupació humana), que acabar tenint-la mitjançant coaccions, manipulacions, i mètodes violents i autoritaris.
Com hem dit, les creences, a les que podríem anomenar també filosofies, ideologies, estils de vida... especialment aquelles que intenten donar significat al propi individu respecte a l'entorn que habita (incloent la resta d'individus), tenen un paper molt important en el conjunt del grup humà en que estan immerses. Serveixen per estrènyer vincles entre individus, i entre individus i la Terra, i la resta del cosmos.
Així que siga quina siga l'estètica d'una creença, mentre no implique dominació ni imposició, i siga assimilada de manera voluntària i conscient, la resta poc importa, sempre que aquesta esdevinga en una vida lliure en harmonia amb la natura. Hem de tindre present que hi ha cosmovisions que sempre ens resultaran incomprensibles, i que és ací precisament on rau la bellesa de les cultures del nostre planeta.
